Els Pets: les seves millors cançons

Més de 30 anys de carrera musical han llegat un bon grapat de cançons dels Pets, passant per diferents etapes i estils però deixant sempre petja en l'imaginari col·lectiu i en la història de la música popular.
Els Pets | Cedida

 

El grup de Constantí i insígnia del Camp de Tarragona publiquen aquest any 2018 es seu dotzè disc d'estudi. Els Pets posen en les noves cançons de Som tota l'artesania de més de trenta anys component i cantant, i és un bon moment per fer un cop d'ull a una trajectòria singular.

La història de Els Pets en 10 cançons

Des de la banda festiva dels inicis, amb retrogustos del punk i del rockabilly dels 80, passant pels flirtejos amb les seccions de vent més soul, fins a aterrar en l'atmosfera més intimista dels últims àlbums, sempre hi ha una cançó dels Pets per a cada ocasió i que defineix cada època i cada moment de l'evolució del grup, però també del país. Fem-ne una mica d'història.

 

 

 

Després de quatre anys d'existència i de voltar garatges i festes majors, el 1989 Els Pets s'autofinancen el seu primer disc, homònim, que destaca de seguida entre tot el moviment musical de finals dels 80 que es va conèixer com a Rock Català. Les cançons d'aquest primer disc ja presenten la marca dels primers temps del grup: música festiva, lletres entre desvergonyides i compromeses, una secció de vents i un cor femení que li confereixen un toc Motown.

 

L'actitud jove, fresca i de punk rural està en totes les peces però sobretot en Qui s'ha llufat?, En tinc disset (que vol ser una mena d'himne generacional) o Profilàctic, una cançó que parlava de sexe en un llenguatge inèdit per l'època i que es convertiria en el solc més popular del disc. Però la cançó que ha perviscut amb més força d'aquell primer àlbum és Vespre, una balada estripada sobre la solitud que el tanca i que no té res a veure amb la resta. Encara avui fa saltar llàgrimes a mitja generació d'adolescents dels 90.

 

2. Tarragona m'esborrona (1991)

 

 

El segon disc dels Pets, Calla i balla (1991), significa la consagració i una veritable explosió de popularitat del grup de Constantí. Sense perdre l'energia i el desvergonyiment del debut, la qualitat de lletres i músiques creix de manera important i Els Pets consoliden un estil propi. A més a més, afegeixen un component de crítica social i reivindicació feminista que els acompanyarà la resta de la seva carrera.

 

Com en el cas del primer àlbum, la cançó que perduraria és la més sentimental,S'ha acabat, la història d'un amor d'estiu narrada magistralment i amb una tornada i uns salts de tonalitat menor a major que van incrustar-se per sempre als còrtexs catalans.

 

Però Tarragona, m'esborrona, un extraordinari himne local (ple de soul, de hip-hop, de mala llet i d'amor per Tarragona a parts iguals) que obre el disc i que significa la primera reivindicació del Camp des de la cultura popular de masses, es converteix en un hit i un clàssic instantani. Encara avui, Els Pets són el grup de Tarragona m'esborrona i serà una de les cançons per les quals seran recordats.

3. Pantalons curts i els genolls pelats (1994)

 

 

El 1992, després del que potser és el disc més fluix de la banda, Fruits Sex (però que tot i això inclou dues cançons emblemàtiques com Menja avellanes i el funk de No diguis res), Els Pets publiquen Brut Natural (1994), que es converteix en un èxit rotund de crítica i vendes. El grup ja s'ha convertit en un referent del pop-rock de Tarragona i de tot el país, i fins i tot rep l'encàrrec de fer la cançó de l'estiu de TV3.

 

El primer hit de Brut Natural és Jo vull ser rei, una cançó que bescanta la monarquia espanyola per primer cop sense gaires pèls a la llengua i que es fa famosa ràpidament. Altres temes destacats són Segon plat o el power pop de No t'enyoro, amb una música enganxosa i una lletra d'una ironia refinada que es comença a gestar en la poètica de Lluís Gavaldà. En aquest sentit, Pantalons curts i els genolls pelats, una cançó plena de nostàlgia i que va connectar màgicament amb una generació de públic més gran, es converteix en el clàssic del disc i la peça que fa intuir per on anirà el futur del grup.

4. Bon dia (1997)

 

 

Bondia (1997) representa un punt d'inflexió en la discografia dels Pets. L'àlbum es converteix una espècie de Sgt. Pepper's per als de Constantí. Un disc més complex, amb tots els components que han caracteritzat el grup fins al moment però amb un treball melòdic i en les lletres que inaugura una nova etapa, amb el costumisme detallista i sorneguer que trobarem en les millors cançons que la banda que estan per venir.

  

Bondia bat tots els rècords de vendes i el seu single Bon dia es converteix immediatament en un himne de la quotidianitat i una de les cançons més conegudes de la història de la música popular catalana, amb la fanfàrria del pont, inconfusible. A més a més, si amb cada disc Els Pets s'identifiquen amb una generació diferent, amb aquesta peça (i amb la cançó de bressol Bona nit) arriben un altre cop als més joves, nens i adolescents que descobreixen la música a pop a través d'un grup de trentanyers. 

5. Aquest cony de temps (1999)

 

 

Dos anys després de Bondia, surt al mercat Sol que, segons el mateix Gavaldà és un reflex especular de l'energia positiva del disc anterior. És una col·lecció de cançons on ja es nota el pas del grup a la maduresa, amb notes més íntimes i introspectives. Per a la crítica i per a molta gent, Sol és el millor àlbum de la banda, una sèrie de melodies prodigioses en gran part insuperades i en el seu moment insòlites en el pop català.

 

Els grans referents del rock deixen pas a la influència de la cançó pop americana, d'Elvis Costello a Prefab Sprout, ara més present que mai. Por, No tornaràs, Tan Sol, La vida és bonica (però complicada) són cançons immergides en aquesta nova manera de fer de Els Pets. Però, sobretot, Aquest cony de temps es converteix en la cançó més significativa del disc i, probablement, una de les dues o tres millors cançons que ha escrit mai Lluís Gavaldà.

6. Dissabte (2001)

 

 

Amb Bondia i Sol, Respira tanca una trilogia i una època singularitzada per un nou tipus de cançó de costums, amable i melòdica, fugint de les grans reivindicacions i fixant-se més en històries petites i detalls quotidians. En aquest període Els Pets ja esdevenen un grup gairebé institucional, respectat i admirat arreu del país, ja desenganxats de l'etiqueta de grup gamberro dels primers temps.

 

Dissabte, la millor cançó del disc, és una peça que culmina artísticament una constant dels Pets des del començament, la causa feminista. En àlbums anteriors trobem No en tinc ganes, No sóc un forat, No diguis res, Domesticada o Una fiblada a la pell, entre altres. Cançons que aborden totes d'una manera o altra la realitat del masclisme i la violència de gènere, quan el debat no era ni de bon tros tan cru com en els nostres dies. A Dissabte, la queixa i la denúncia es tornen alliberament i orgull, valent-se d'una lletra intel·ligent i una altra melodia inoblidable.

7. Agost (2004)

 

Agost (2004), tant la cançó com el disc, obren una etapa nova del grup, que transcendeix els fans de la banda i arriba fora dels límits de les terres de parla catalana, introduint-se en els circuits indies i convertint-se definitivament en una banda de música adulta. Els Pets s'enfronten amb històries de maduresa i de solitud.

 

Apareix una complaença característica en la nostàlgia i en l'estranyesa de fer-se gran (La colla) i en la felicitat íntima entre la desolació del paisatge(Calafell, Per què no véns). Connectant amb aquells Pantalons curts i genolls pelats de fa deu anys, Agost sublima aquesta poètica fixant artísticament, per sempre més, el ritme feixuc i feliç dels estius a les platges mediterrànies.

8. Com anar al cel i tornar (2007)

 

Com anar al cel i tornar (2007) és un disc ambiciós i sorprenent que torna a trencar amb les expectatives sobre el grup. Les lletres fan un altre tomb que s'allunya de la vivència generacional i de la descripció de sensacions col·lectives i mostren més interès per a la narració d'històries. Les relacions de parella i l'amor es tornen aquí el centre temàtic del disc. Hi trobem alguna de les millors melodies dels Pets, A batzegades, una deliciosa cançó que remet a les notes dolces i xiulables de Burt Bacharach o Cançó d'Amor #398. O també la impressionant Faig saber, un nota de suïcidi crua i corprenedora que fa de contra visió de l'amor de parella.

 

És el disc dels de Constantí més homogeni, més ben escrit i amb les sonoritats més diferents. Actua com un tractat sobre l'amor, en tots els seus vessants, on la peça més rodona és la que dóna títol al disc, Com anar al cel i tornar. La història del final d'una relació explicada amb extrema sensibilitat i jugant amb el temps, des de l'instant en què es produeix l'evidència del distanciament fins a la premonició de la ruptura. Acompanyat d'una música i uns arranjaments senzillament perfectes. Insuperable. La millor cançó i el millor disc dels Pets.

 

9. El que val la pena de veritat (2010)

 
Després de l'obra mestra que representa Com anar al cel i tornar, els Pets tornen amb un disc de cançons més senzilles que busquen més establir un nou so Pets més a prop de la música negra i el soul i més lluny del pop, recuperant per exemple la secció de vents dels inicis de la banda. Pel que fa a les lletres, Gavaldà continua amb la tendència narrativa de l'àlbum anterior, amb cançons que són petits contes.
 
El que val la pena de veritat s'inscriu en aquest estil, una cançó superba que tanca el recull i que explica a través d'un accident aeri, com passar comptes amb la vida.

 

10. Blue Tack (2013)

 

El que era l'últim disc dels Pets fins ara, L'Àrea Petita, és també un dels grans àlbums dels de Constantí, amb un grapat de grans cançons i, potser, el disc amb menys alts i baixos de tota la trajectòria del grup. Com en les seves creacions més afortunades, històries d'amor, desamor i aproximacions a la complexitat de les relacions humanes amb melodies dolces i enganxoses. I un enfrontar-se amb un canvi de guàrdia que es reflecteix en un defensa de l'estabilitat conjugal i el pas pausat del temps.

 

Conté grans cançons com Calaixos que no obriré, Ja no ploro o la mateixa L'Àrea Petita. Però Blue Tack, una història de ruptura amb trio amorós, envitricollada i plena de llums i ombres, acomboiada per una melodia preciosa és potser la peça que quedarà com a clàssic d'aquest últim lliurament del grup. Fins que en vinguin les noves.